Del interruptor a la bombilla

Per poder resoldre aquesta pregunta filosòfica, que crec que ens envolta diàriament a tothom, elaboraré una argumentació basada en  5 punts que  considero importants per poder trobar una conclusió a la meva pregunta inicial.  La resposta que ens donen els psicòlegs   és que l’enamorament és un estat emocional que sents quan tens atracció cap a una persona. Pero no només es produeix per l’atracció, sinó que es tracta d’un conjunt de sensacions positives que experimentes a nivell físic i mental amb una persona de la qual et sents atret. Aquest punt està molt lligat també amb el que ens diu la bioquímica. La ciència explica que tot comença a l’escorça cerebral, la qual produeix una descàrrega de l’hormona dopamina i fa que sentim plaer (bastant semblant a les sensacions que provoquen les drogues). Està comprovat  que aquest estat d'enamorament només s’activa quan hi ha el coneixement o la sospita de què és mutu amb l’altre individu. Per altra banda, els filòsofs de la Grècia clàssica

Indudablemente, el dilema de si la felicidad es constante o momentánea ha ido resurgiendo a lo largo de la historia y, paradójicamente, a día de hoy no sabemos definirla. Yo, personalmente, me la empecé a cuestionar desde los doce años, pues es la edad en la que considero que comencé a madurar y a cuestionármelo todo. Por ello mismo, ahora expondré mis argumentos y mi razonamiento sobre ello. Dado que la felicidad ha sido un gran interrogante, muchos filósofos han intentado responder a él, como puede ser el caso de Aristóteles, quien aclaraba que, para ser feliz hace falta unir sabiamente la virtud, la contemplación y los bienes exteriores. En cambio, para otros era vivir el presente, es decir, no pensar en el ayer ni en el mañana. Por otro lado, también mencionan que la verdadera felicidad no es tenerlo todo, sino que consiste en no desear nada; y, finalmente, también era defendida la teoría del amor, ya que a través de él podíamos llegar a experimentar lo susodicho. Según mi parecer,

  La qüestió de si la vida té o no un propòsit ha capficat la humanitat durant mil·lennis. Tot i que la ciència no en pot donar una resposta immediata, alguns han arribat a la conclusió que aquesta pregunta té un significat intern que només ells poden entendre. Molts han preguntat quin és el sentit de la vida des del principi dels temps. Diverses religions han intentat oferir respostes a aquesta pregunta, inclòs el budisme, el cristianisme, l'hinduisme, el judaisme i el taoisme. Tot i que cada religió emfatitza diferents aspectes de la resposta, al·ludeixen a la mateixa veritat universal. El concepte d'un déu o força guia dotada de saviesa va proporcionar a la gent antiga un sentit de propòsit. Els grecs creien en un ordre diví i tenien un concepte de moralitat càrmica. També creien en una vida després de la mort on les persones serien jutjades per un ésser suprem. Durant l'edat mitjana, la doctrina cristiana es va fer tan popular que moltes persones d'altres religions

A partir d’aquesta pregunta, sorgeixen una sèrie d’arguments que ens poden ajudar  a  resoldre aquest interrogant que planteja un debat a la nostra societat. Per què hi ha persones que creuen que quan una persona mor no marxa del seu costat?  Principalment, la religió tendeix a pensar que existeix una ànima dins cada cos, que és  una  part no material de la persona i quan aquesta marxa; del món terrenal, queda la  seva  ànima que passa a aquest plànol espiritual, encara que això són només  suposicions  religioses i no es poden arribar a comprovar de cap manera.  Això segueix generant molt de  conflicte entre científics i religiosos. Però, per què hi ha persones que creuen en l’existència de l’ànima i per què asseguren que  poden sentir-la dins aquest plànol espiritual? Com que no té una explicació, és a dir, no és  científicament demostrable, les persones agnòstiques o científiques poden arribar a dir  que és suggestió de la persona, però,  certament, si es pogués demostrar que existei

 Què és la bombeta sinó l'encarnació de la idea inspirada que s'esdevé moguda per la curiositat i per voler comprendre el món que ens envolta i, per extensió, a nosaltres mateix@s? Per açò mateix l'alumnat de 1r de batxillerat D va tenir la bona pensada de proposar aquest nom, el qual emula, en certa mesura, el famós "Eureka!" del matemàtic i físic Arquimedes. Un alumnat que no es veu mancat de creativitat i que vol desafiar el saber enciclopèdic per tal de fer-lo veu encarnant-lo com a experiència transformadora. Gaudeix, idò, de la seva inspirada creativitat! Andrés Armengol Sans Professor de Filosofia a l'IES Cap de Llevant